A l’ institut, a l'assignatura d'història, sovint m'imaginava els esdeveniments extraordinaris que havien succeït al llarg dels temps. Afigurava com devia ser la vida en altres èpoques. Devia ser fascinant, pensava. Veia els homes i dones contemporanis de moments convulsos com a protagonistes de la Història. I en certa manera tenia enveja dels que van viure la Revolució Francesa, el Crack del 29 o la Guerra Civil. Perquè no m'ha tocat cap episodi interessant a mi, pensava?
Recordo com el llibre de text acabava amb un capítol feixuc i gens emocionant. Explicava la creació i desenvolupament de la Unió Europea: un capítol avorrit comparat amb els esdeveniments excitants que havien tingut lloc anteriorment. Quina pena, pensava, amb la quantitat de moments vibrants que hi ha hagut al llarg de la història i m'ha tocat viure aquest, en el que no passa res. Fixa't quin moment més mediocre si el més important que passa és que uns buròcrates signen tractats a Maastricht i fan unions aranzelàries.
Ara, en canvi, es evident que tornem estar immersos en temps d'acció. Potser vivim temps difícils, però no podem negar que estem presenciant una transformació desbocada del nostre món. Ho vivim en directe i en primera persona. 11S, Afganistan, Iraq, Síria. Crisi econòmica, crisi del deute, crisi social. El procés. Auge de Xina, jihadisme internacional, xarxes socials. I més.
Em reconforta pensar que algun nen del futur, en una futura època de plàcida prosperitat, llegeixi com el món embogia a principis del segle XXI i senti certa enveja.
Em reconforta pensar que algun nen del futur, en una futura època de plàcida prosperitat, llegeixi com el món embogia a principis del segle XXI i senti certa enveja.
En aquest sentit, ves per on, som uns privilegiats.
